Raga

RAGA

A l’Índia hi ha dos tipus de música clássica, una del nord, i l’altre del sud. El veritable centre de la música hindú es la ragg, la forma melódica sobre la qual improvisa el músic. Aquesta estructura està determinada per la tradició i inspirada per l’esperit creatiu dels grans mestres. L’ensenyament i l’aprenentatge es produeixen de forma oral i directa amb el mestre, guru.

El recital tradicional s’inicia amb la secció alap-exploració serena i majestuosa de la ragg escollida. Després d’aquest començament lent, introspectiu, sincer i a vegades trist, l’intèrpret continua amb el jor, part on comença i es desenvolupa el ritme, amb innombrables variacions sobre el tema bàsic de la ragg. L’alap i el jor es desenvolupen en el gat (estructura d’entre 4 i 16 compassos), la composició fixa d’una raga. Aquí la tabla entre en la meravellosa estructura rítmica del gat i el seu temps-cicle, la tala. A partir d’aquest moment el gat es converteix en el tema a través del qual l’intèrpret inicia la seva improvisació i on retornà desprès.

L’intèrpret té completa llibertat per a improvisar, però pot fer-ho sempre i quan no surti del format de la ragg i de la tala escollida. Per aquesta raó, la improvisació en la música hindú no es pot comparar amb la improvisació en el jazz. En el gat el ritme s’accelera pas a pas i culmina finalment en el jhala en tornar-se més i més interessant i melòdic, fins al sawal jabad, el sorprenent i ràpid diàleg entre flauta i tablas.

A l’Índia, l’execució de les arts –música, cant, dansa, teatre i poesia – es basa en el concepte de nava rasa o nou sentiments. El significat de rasa l’hem d’entendre en el sentit d’emoció o sentiment. L’ordre reconegut d’aquest sentiments és el següent: shringara (romàntic i eròtic), hasya (humoristic), karuna, (patètic), raudra (furiós), veera, (heroic), bhyanaka, (temerós), vibhatsa,(repugnant), adbhuta, (estupefacte), shanta, (asserenat).

Cada ragg està dominada principalment per una d’aquestes nou rasas, encara que l’executant també pot revelar altres emocions d’una forma menys notòria. A més, cada hora del dia –l’alba,migdia, la tarda, el vespre, la nit profunda – o cada estació de l’any estàn associats a un sentiment definit. El cicle del dia i la nit, com també el de les estacions són anàlegs al cicle de la vida. A la ragg, l’explicació del temps es pot trobar en la naturalesa de les notes que la comprenen.

Però , a més, la ragg ha de posseir un chalan característic, que són certes notes tipus: la nota principal, vadi, la segona, samavadi, i l’estructura principal coneguda per jan (vida) o mukhya,(cara), grup de notes per mitjà de les quals és reconeguda immediatament.

En termes estètics, una ragg és la projecció de l’esperit profund de l’artista, la manifestació dels seus sentiments i sensibilitats més íntims que afloren a través dels tons i les melodies, L’intèrpret ha de donar vida a cada ragg mentre la desenvolupa i l’estén.

El caràcter  d’improvisació de la música clàssica hindú requereix que l’artista tingui en compte el lloc, l’hora del recital, el seu estat d’ànim i el sentiment que percep en el públic abans de tocar. Essent la música hindú d’origen religiós, és també espiritual la seva interpretació.